Un Primer de Maig a 100 anys de 1917

Aquest any que discorre té una significació particular i un lloc especial en la memòria de qualsevol revolucionari: es compleix un segle d’aquell terratrèmol que, amb el seu epicentre en el llunyà Imperi Rus, vingué a commoure els ciments mateixos del món sencer. El secular domini dels tsars, amb la seva burocràcia i la seva policia -institucions tan aparentment eternes com dèbils en la seva intimitat-, s’esfondraven al febrer (març segons el calendari gregorià) com un castell de naips davant l’envestida de les masses revolucionàries. La primera guerra inter-imperialista, una negra borrasca que avui torna a amenaçar amb tempesta, va acabar de fastiguejar a un poble que ja havia assajat la revolució al 1905. Caigué l’Imperi; nasqué la República. La dictadura dels capitalistes va venir a substituir la de la noblesa terratinent.

Però si alguna cosa ens ensenya el marxisme és, precisament, que la democràcia és només una altra forma de dictadura. El seu inseparable anvers, per ser més exactes. Del que es tractava llavors, en la primavera i l’estiu de 1917, era precisament de preparar la destrucció de la democràtica dictadura dels capitalistes i l’edificació de la Dictadura del Proletariat. Però, com fer-ho? Els Soviets tenien el potencial necessari. El Partit Bolxevic disposava de la consciència imprescindible per a desencadenar-ho i la convicció suficient per fer-ho. Era un Partit forjat en dècades de lluita ideològica (esfera de la lluita de classes tan aliena a vells i nous revisionistes); havia posat a prova el seu compromís internacionalista -rebutjant l’opressió nacional tant com anhelava la confraternització universal del proletariat més enllà de les fronteres de la burgesia-; no s’havia deixat endur per les inèrcies sindicalistes, tan cares a aquella avantguarda mediocre i estancada en el seu economicisme. Els Soviets havien sorgit espontàniament, sí. Però mentre van romandre ancorats en aquella condició espontània no pogueren fer altre cosa que “entrega(r) voluntàriament el Poder (…) a la burgesia” (Lenin). Els Bolxevics sabien que havien de conquerir l’hegemonia en els Soviets, això mateix, fer prevaldre la línia proletària en el seu si. L’experiència política de la dualitat de poders va demostrar la justesa de la proposta bolxevic, i la seva audàcia com a verdader moviment revolucionari d’avantguarda va inaugurar una nova era d’esperança per als explotats i oprimits del món.

Queda ben lluny la verdadera història de la Gran Revolució Socialista d’Octubre del mite insurreccionalista en el que l’ha convertit el revisionisme. No va ser l’esdevenir espontani de les masses l’element determinant de la segona Revolució Russa. Sí que ho va ser, en canvi, l’actuar subjectiu del Partit de Lenin. Allà on l’oportunista menxevic, ebri de mecanicisme, volia observar una rígida i irreal successió d’etapes històriques necessàries i predeterminades, el bolxevic hi veia tan sols l’atmosfera que li permetria incendiar deliberadament el prat del vell món. Avui, igualment, allà on el revisionista espera que la revolució arribi de la mà de la crisi econòmica, el comunista conseqüent aspira a generar una crisi revolucionària de forma conscient. Però tota meta reclama d’un Pla, i el Comunisme requereix de medicacions.

A l’abril de 1917 Lenin reflexionava sobre la necessitat de canviar el nom del Partit Obrer Socialdemòcrata de Rússia (bolxevic) a Partit Comunista. S’havia d’adequar la vella forma del Partit al nou contingut històric que tancava. Avui el Moviment Comunista ha de situar el contingut de la seva activitat al nivell exigit per la tradició revolucionària de la qual se’n reclama. Rellançar la Revolució Proletària Mundial passa per edificar les seves bases de recolzament, és a dir, Estats de Dictadura del Proletariat; tals Estats-Comuna només podran emergir com a resultat del desenvolupament de Guerres Populars dirigides per verdaders Partits Comunistes, que expressin la fusió entre el Socialisme Científic i el Moviment Obrer, això mateix, el lligam de Vanguardia i masses en un verdader moviment revolucionari; i per a que aquesta fusió torni a ser possible, per a reconstituir aquest últim vincle polític, hem de centrar els nostres esforços en aquest impàs entre dos cicles revolucionaris en reconstituir ideològicament el marxisme-leninisme. Això implica ressituar el comunisme com a ideologia d’avançada, fent que esdevingui hegemònic en l’avantguarda, i per això hem de sintetitzar teòricament, en lluita de dues línies amb el revisionisme, l’experiència del Cicle d’Octubre. La Gran Revolució Socialista d’Octubre constitueix el seu inici i paradigma. Quin millor lloc des del que continuar?

Visca el centenari de la Gran Revolució Socialista d’Octubre!

Per la reconstitució ideològica i política del comunisme!

Comitè per la Reconstitució

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s