Xerrada sobre el 1r de Maig i l’internacionalisme proletari: breu crònica

El passat dia 7 de maig, el nostre cercle, Balanç i Revolució, va dur a terme una xerrada sobre el 1r de Maig i l’internacionalisme proletari. La xerrada va tenir lloc al CSO La Vaina, a la ciutat de Barcelona. El nostre objectiu en realitzar aquesta intervenció política era doble: per una banda, realitzar una breu anàlisi de la història del moviment obrer i comunista des dels seus inicis per a plantejar la proposta revolucionària de la reconstitució ideològica i política del comunisme avui en dia, i, al mateix temps, trencar una llança per l’internacionalisme proletari precisament des de les terres en les quals el nacionalisme campa al seu aire.

Així doncs, i tenint en compte els objectius que ens havíem marcat, seguírem un esquema de marcat component històric, més horitzontal, per dir-ho d’alguna manera, esquitxat amb una anàlisi de naturalesa vertical per a tractar les qüestions de major calat teòric. Més concisament, podríem dividir tal esquema en quatre apartats o moments, denominats gènesi de l’1-M, Cicle d’Octubre, present interregne i futur revolucionari, els quals passem a descriure breument:

Primer moment – Gènesi de l’1-M: vàrem començar la xerrada, com no podia ser d’altra manera, realitzant un recorregut històric al llarg dels esdeveniments que han acabat conformant el 1r de Maig com a dia de la classe obrera (els fets de Chicago, l’aprovació de tal jornada com a dia de reivindicació proletària per part de la II Internacional, etc.). Els esdeveniments de Chicago, així com molts d’altres, formen part d’aquells primers moments de la lluita proletària, en què observem com es desplega la consciència en si en absència de Partit de Nou Tipus; aquesta característica, pel que fa a l’internacionalisme, es mostra a través de la constatació de l’existència dels mateixos interessos a escala mundial de la nova classe dels explotats, però no com a expressió de necessitat de la negació del proletariat com a classe, de l’emancipació de la humanitat en el seu conjunt, de la preparació conscient de la revolució proletària. Tal absència, evidentment, no es tracta d’un error, sino simplement apareix com a expressió del creixement del proletariat com a classe, que ha de transitar en un primer moment per les arenes movedisses de la seva autoafirmació com a sector específic de la societat moderna a escala internacional en busca d’una millora en la seva posició objectiva en el procés de producció.

Segon moment – Cicle d’Octubre: durant el que podríem denominar com a segona etapa de la lluita de classes proletària, la consciència va obrint-se pas en la lluita contra l’espontaneïtat, però el seu primer embat no és el definitiu. L’espontaneisme sembla aplacat per la possibilitat de la revolució a escala mundial, però només s’ha començat a transitar el camí del an sich al für sich, de l’en si al per a si. Les pròpies limitacions provinents de la II Internacional (històriques i amb la seva pròpia lògica interna, per descomptat: insistim que no es tracta d’errors, sinó de conseqüències lògiques internes de l’esdevenir del pensar i actuar proletari en aquells moments) són de les que beuen tots els partits revolucionaris durant el Cicle d’Octubre, i són les que per tant delimiten el paradigma revolucionari durant tal etapa històrica. Aquesta és l’única manera de comprendre com, després de la triomfant Revolució d’Octubre, entre 1917 i 1923, la direcció bolxevic confiava quasi cegament en l’arribada de la insurrecció obrera en terres europees. En aquest tram de la xerrada vam aprofitar per tractar en profunditat el fet que l’espontaneisme és, si se’n permet, el nom històric que ha adoptat l’essencialisme obrerista, i tal essencialisme suposa un nexe fonamental entre l’espontaneisme i el nacionalisme, ja que ambdós no deixen de ser dues variants d’un mateix corrent filosòfic: de la mateixa manera que per al revisionisme el proletariat neix amb la immanència de la revolució, per al nacionalista el poble neix amb la immanència del seu propi estat. En ambdós casos transpira una pulsió irrefrenable, allunyada de la consciència, que empeny al proletariat a la revolució i al ciutadà de la nació oprimida al seu estat propi. Estarem parlant, per tant, d’un tipus de éskhatos, d’aquell fi predeterminat que encara avui en dia professa sense rumb el revisionisme de tota mena.

Tot i això, és just reconèixer que aquest essencialisme obrerista, en el moment històric del Cicle d’Octubre, no deixava de representar la promesa de la revolució una vegada realitzada pels Bolxevics: demostrava que la revolució a escala internacional era una possibilitat, i en aquella conjuntura l’essencialisme es recolzava en l’horitzó revolucionari palpable per mantenir-se viu, com a mostra irrefutable de la possibilitat de canvi radical de la societat. En aquell context, durant el Cicle d’Octubre l’1 de Maig es va anar convertint en la data en la qual el proletariat realitzava una impotent demostració de força: la revolució es mantenia en l’horitzó, però no apareixia mai, malgrat es digui que el proletariat és la classe la qual a través dels seus gens transpira la revolució. En fer deprendre la possibilitat de la revolució únicament de la fletxa inequívoca ja llençada per la història, el factor subjectiu, la ideologia que ha de comandar la revolució, va perdent progressivament la seva raó de ser.

Tercer moment – Actualitat de l’Interregne entre els dos Cicles Revolucionaris: una vegada acabat el primer cicle revolucionari amb la caiguda de la Unió Soviètica, pressa de les seves pròpies contradiccions (les quals tenen el seu origen en el Paradigma d’Octubre, que ja hem assenyalat en l’apartat anterior), el projecte polític del proletariat es troba enderrocat; la particularitat resideix en què, davant l’horror vacui de la societat, gran part del relat essencialista-obrerista que va donar forma al Cicle d’Octubre ha esdevingut un altre essencialisme, aquest de caràcter nacionalista (a més de molts altres exemples de moviments parcials, com el feminisme, l’ecologisme, etc.). Una vegada acabat el Cicle d’Octubre, conviuen diferents essencialismes parcialistes i corporativistes, d’entre els quals el més assenyalat és l’essencialisme nacionalista; aquest fa que sigui la burgesia, única classe amb un projecte positiu pel que fa a la construcció nacional, la que reprengui el comandament i dirigeixi al proletariat per les tortuositats dels seus interessos de classe particulars. Durant la nostra exposició, vàrem aprofitar aquesta part de la xerrada per introduir i explicar una mica més en detall l’element de l’aristocràcia obrera, com a mostra del fet que, com a part de la classe dominant, sempre està al rebuf de la burgesia en les seves distintes formes: bé sigui com a validador i sancionador de la posició objectiva del proletariat en el sistema productiu a través del sindicalisme, o bé com a defensor de l’status quo d’una fracció o altra de la burgesia en cada nació.

Quart moment – Futur Revolucionari: davant de tot aquest essencialisme, sigui de caràcter obrerista o nacionalista, el comunisme busca desplegar la potencialitat de la humanitat a través de la revolució; tot i així, tal revolució compta amb requisits indefugibles, que prenen forma en l’actualitat a través del Balanç del Cicle d’Octubre i la lluita ideològica com a motor del desenvolupament organitzatiu d’aquell tot que denominem Partit Comunista. El proletariat és potencialment revolucionari i potencialment internacionalista (entenent l’internacionalisme com a “unitat i indivisibilitat de la lluita de classes”), però només el Partit Comunista pot convertir aquest potencial en realitats palpables, materials. No hi ha millor manera d’honrar als màrtirs de Chicago que complint amb els requisits necessaris per iniciar la revolució i la tasca de l’emancipació de la humanitat en el seu conjunt.

Una vegada acabada la xerrada pròpiament, es va iniciar una ronda de preguntes i intervencions per part dels assistents, al voltant dels temes tractats en la mateixa conferència i d’altres qüestions polítiques que van provocar interès. Durant la ronda de preguntes, igual que en la xerrada, els diferents membres de Balanç i Revolució ens vàrem esforçar per fer comprendre el punt de vista de Moviment per la Reconstitució, aclarint allà on fos necessari els nostres posicionaments respecte, d’entre altres, la qüestió de la dona o el Balanç del Cicle d’Octubre, plenament conscients que la ideologia revolucionària només pot avançar a través de la lluita de dues línies.

Així doncs, la nostra valoració de la xerrada sobre l’1 de Maig i l’internacionalisme proletari no pot ser més que positiva: el Moviment per la Reconstitució ha d’aprofitar qualsevol oportunitat per explicitar la nostra postura enfront de qüestions polítiques de primer ordre davant el públic i aconseguir que l’avantguarda vagi familiaritzant-se amb idees i conceptes allunyats d’allò que el vulgar revisionisme tendeix a presentar.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s