Primer de Maig 2016 -El fracàs del revisionisme i les tasques dels comunistes

La creació i divulgació d’una teoria revolucionària exerceix el paper principal i decisiu en determinats moments, referint-se als quals va dir Lenin: “Sense teoria revolucionària, no hi pot haver tampoc moviment revolucionari.”

Mao

 

Els anys passen, però el conjunt de corrents que es reclamen de la tradició revolucionària en el moviment obrer s’obstinen a seguir representant els seus arcaics rituals. Tal és així que enmig de la crisi que segueix aprofundint-se en l’Estat espanyol, aquests corrents, des de l’anarquisme a l’ortodòxia revisionista que domina el moviment comunista, segueixen esperant que l’ofensiva del capital generi com a reacció una espurna que aixequi les masses fins enderrocar el capital. Però molt soroll per no res, ja que la crisi va camí de la dècada i les mobilitzacions de classe dels últims anys no han suposat el que el determinisme i l’espontaneisme polític preveien, l’agudització de la lluita de classes des del punt de vista dels interessos del proletariat. Molt al contrari, és l’obscurantisme nacionalista, sempre a l’alça quan el subjecte revolucionari es troba en replegament, el que sí que està aconseguint arrelar entre les masses proletàries.

 

De tota manera, no tot segueix igual pel que fa als aduladors de la consciència espontània de l’obrer mitjà. La seva fallida política s’agreuja, perquè a la seva incapacitat per re-dirigir el moviment espontani de la classe cap a algun programa mínim, s’ha unit l’ascens d’una renascuda socialdemocràcia que ha ridiculitzat en els carrers els esquemes del revisionista típic, que, capficat en les seves propostes d’unitat pràctica sindical, ha vist com el moviment de masses el desbordava i un oportunisme més refinat que el seu es convertia, a través de Podemos, en catalitzador de les demandes del moviment de resistència. Els dirigents d’aquesta “nova” socialdemocràcia han passat de la càtedra a l’escó, per mitjà en aquest recorregut de la conquesta del carrer a través de la construcció d’un discurs polític a l’altura dels temps. Perquè efectivament, amb el tancament del Cicle d’Octubre, desplaçat el marxisme com a teoria d’avantguarda i desterrada la revolució de l’horitzó d’un proletariat escindit com a classe, el que més s’adequa a l’estat de coses existent és un discurs timorat, reformista i petit-burgès. I no pot sorprendre a ningú la facilitat amb què el discurs d’aquest nou partit d’Estat ha calat al carrer al mateix temps que s’ha imbricat amb les institucions del capital, ja que sent els seus líders enemics declarats del marxisme i havent desterrat el proletariat com a subjecte revolucionari, els nous reformistes no han pogut més que acoblar en un programa les diverses esferes corporatives de reproducció del món capitalista (al mateix estil que l’obrerisme), i ens han servit com a subjecte polític des del qual sembla que sí que es pot articular un moviment alternatiu al capitalisme, com si es tractés d’una novetat històrica… el ciutadà burgès i els seus drets! No obstant, el comunisme existent fa molts anys que és conseqüent amb aquesta mateixa fórmula teòrica, i respecta el seu contingut reaccionari. La diferència rau en la seva expressió política, ja que el revisionisme s’acontenta amb resistir a l’ombra de la tradició obrera, mentre els teòrics de l’esquerra postmoderna han donat un tamís més liberal al seu discurs, el suficient per compassar ideològicament a aquests foscos temps la claudicació davant l’ordre hegemònic que sempre ha representat el reformisme en totes les seves variables.

En aquest context, els comunistes hem de considerar en primer terme l’impasse en què es troba la Revolució Proletària Mundial (RPM), marcat pel tancament del cicle revolucionari que s’inicia amb la Revolució d’Octubre. Aquest període es caracteritza, resumidament, perquè el proletariat es troba incapacitat per incidir en la gran lluita de classes com a subjecte independent. Aquesta circumstància, de profunda rellevància històrica, estimula abans de res el sector d’avançada de la nostra classe, l’avantguarda, no a prendre acríticament o menysprear tot el bagatge acumulat per la RPM, com fan revisionistes i oportunistes de tota mena, sinó a considerar-lo críticament, actualitzant el que d’universal hi ha en ell. I és que el desplaçament del marxisme com a teoria d’avantguarda és el primer dic que impedeix al proletariat aparèixer en l’escena de la gran lluita de classes com una classe revolucionària. En conseqüència, l’activitat pràctica a la qual avui ha d’aferrar-se l’avantguarda proletària està lligada a la resolució de les problemàtiques de construcció del moviment revolucionari. Això implica tota una fase de la revolució proletària que anomenem de reconstitució ideològica i política del comunisme, que en la seva primera etapa s’ha de resoldre sobre el Balanç del Cicle d’Octubre des de la lluita de dues línies en el si de l’avantguarda, és a dir, des del desenvolupament de la lluita de classes a nivell ideològic i en relació amb les lliçons de l’experiència revolucionària acumulada en l’anterior cicle, així que és l’eix fonamental per a la construcció del moviment revolucionari d’avantguarda. Només si els comunistes emprenen aquestes tas-ques pot el marxisme articular-se com a discurs teòric i polític, per conquerir la seva hegemonia entre sectors cada vegada més amplis de la classe proletària, fins cristal·litzar en la fusió de l’avantguarda i les masses en Partit Comunista . Serà llavors quan l’activitat subjectiva del proletariat es torni praxi revolucionària, la palanca de transformació del vell Món, que immediatament ha de prendre la forma de Guerra Popular, en tant que instrument universal per a la construcció del poder per part de la classe revolucionària i per a l’establiment de la Dictadura del Proletariat, amb l’objectiu de fer onejar la bandera vermella enfront de l’imperialisme, i que servirà de base de suport en la propera onada de la RPM en el camí del Comunisme.

Aquest senzill camí difícil de realitzar és l’únic que situa el futur de la Revolució a l’activitat subjectiva de l’avantguarda revolucionària, davant del determinisme i l’espontaneisme revisionista, perquè garanteix una línia de continuïtat entre moviment i objectiu, entre teoria i pràctica, situant la consciència revolucionària a la direcció i trencant amb les inèrcies d’aquesta profunda derrota que ha reduït el moviment comunista, que ha de ser el moviment autoconscient de la classe revolucionària, a un programa mínim, que no és sinó la sublimació possibilista de tot el que temporalment ha perdut la RPM, i que en aquest interregne entre dos cicles revolucionaris ens toca recuperar aixecant, defensant i aplicant la reconstitució del comunisme.

 

Per la reconstitució ideològica i política del comunisme!

Contra el capital i les seves crisis, per la Revolució Socialista!

Comitè per la Reconstitució

Primer de Maig de 2016
http://www.reconstitucion.net
reconstitucion@tutanota.com
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s