Davant el cicle electoral del 2015: Boicot!

Català:

Davant el cicle electoral del 2015: Boicot!

Només els canalles o els babaus poden creure que el proletariat primer ha de conquerir la majoria en les votacions que es realitzen sota el jou de la burgesia, sota el jou de l’esclavitud assalariada, i que només després ha de conquerir el poder. Això és el súmmum de l’estultícia o de la hipocresia, això és substituir la lluita de classes i la revolució per votacions sota el vell règim, sota el vell poder

V.I. LENIN

El present curs ha estat assenyalat pels representants de la burgesia com l’any del canvi, ja que hi coincideixen eleccions municipals, autonòmiques i generals. Tots els partits prenen posicions, ja que ningú vol perdre el seu paper en aquesta perversa farsa tantes vegades representada i en la qual sempre perd el proletariat. No tant perquè la nostra classe es jugui alguna cosa durant aquestes jornades en què s’escenifica la festa de la dictadura parlamentària, sinó perquè el mer desenvolupament de les mateixes no és més que un mitjà per tal que les variades estratificacions del capital col·laborin entre elles en l’àrdua tasca d’acumular forces per a la reacció, enquadrant les masses en el seu òrgan polític predilecte, l’Estat burgès i la seva plèiade d’organismes de representació: des de l’ajuntament, que veneren els feligresos sense aspiracions de la petita burgesia, al Parlament central, a on tradicionalment han pelegrinat, sense gaire sort fins ara, els qui saben que per a pidolar almoines han de tractar amb el capital d’alt llinatge.

La caducitat històrica de les institucions burgeses es demostra en el fet que des d’aquestes només és possible desenvolupar una política que va en contra de la majoria de la societat. El reformisme és reaccionari, ja que reprodueix la base socioeconòmica del capitalisme. Els més pietosos desitjos del sindicalista, les ètiques proposicions del petit propietari, es tradueixen sempre en més explotació i misèria per al proletariat, així com per a les masses dels pobles oprimits.

Però tal esgotament dels instruments que la burgesia sosté per a representar el seu món, no sols s’inscriu per a la classe obrera en termes negatius. L’experiència acumulada durant tot un període de la Revolució Proletària Mundial (RPM), el Cicle d’Octubre, ens ensenya que la classe proletària, lluny d’haver de prendre els instruments de dominació de la burgesia, a través del concurs pacífic en les eleccions o violent mitjançant una insurrecció formal, ha de trencar violentament la màquina estatal de la burgesia a través dels seus propis mitjans de lluita: el Partit Comunista representa l’organització del proletariat com a classe revolucionària i comporta l’existència de tot un sistema únic d’organismes de tota mena, que l’avantguarda en fusió amb les masses constitueix per a enfrontar-se a la dominació de classe de la burgesia. Aquest enfrontament ha de canalitzar-se a través de l’organització del proletariat revolucionari com a classe dominant, de manera que la tasca del Partit Comunista, una vegada reconstituït, és la de construir els òrgans de Nou Poder, la dictadura del proletariat, organitzant masses a través de l’estratègia de Guerra Popular, és a dir, mitjançant la línia militar proletària com a concreció de la línia de masses en aquest estadi de desenvolupament del procés revolucionari.

Els mitjans parlamentaris, però, no permeten a l’avantguarda elevar la consciència política de les masses de la classe per tal que comprenguin la necessitat immediata de la revolució socialista, ja que tan sols permeten la reproducció del règim de dominació existent. Aquests mitjans, com a recurs tàctic de la revolució, es circumscriuen al període d’acumulació de forces pacífic, o polític, en contraposició amb la fase militar de la revolució. Més en concret, només poden servir en la fase immediatament anterior a l’existència del Partit Comunista, quan es tracta que el moviment d’avantguarda comunista es vinculi políticament amb l’avantguarda pràctica de la classe obrera. És només en aquest període, en funció de múltiples contingències a tindre en compte en cada moment, quan l’avantguarda marxista-leninista podrà utilitzar les velles institucions com tribuna i sempre en funció de les necessitats concretes del procés de reconstitució del comunisme.

En l’actualitat, a l’Estat espanyol multitud d’organitzacions que diuen defensar els interessos de la majoria, s’afanyen a mostrar la validesa de les institucions burgeses com a mitjà central per al desenvolupament del moviment obrer o popular, atès que per més voltes que li facin, l’estructura parlamentària sempre apareix com a centre des del qual s’han d’aplicar les demandes dels moviments de resistència que ells dirigeixen o pretenen dirigir.

Un lloc privilegiat entre els qui defensen l’estratègia parlamentària l’ocupa avui Podem. Aquesta organització s’ha destacat com a socialdemocràcia rediviva durant l’últim any, des del seu sorprenent resultat en les passades eleccions europees. Pels interessos de classe que representa i per la procedència dels seus quadres polítics, Podem és reflex fidel del partit obrer liberal llegat pel Cicle d’Octubre, la definició del qual passaria per una contraposició formal als efectes del capitalisme tardà (proletarització de capes mitjanes, pauperització de les masses, internacionalització de les relacions capitalistes…), combinada amb una defensa a ultrança de l’Estat Benefactor (els pilars del qual són la sobreexplotació de les masses proletàries i l’opressió d’altres pobles). Encara que tot això cristal·litza en Podem sense el pes social i cultural de ser una organització oportunista nascuda en la calor d’aquest cicle: per a defensar la reforma del capital, Podem s’aferra a la democràcia en general, sense la necessitat de referir-se complementàriament a Enver Hoxha, a Pyongyang o a l’URSS del senyor Breznev, com fan els diversos gremis de l’ortodòxia revisionista. De fet, Podem ni tan sols pretén fer seu el bagatge polític i cultural del moviment obrer, com ha mostrat aquest últim Primer de Maig; aquesta delimitació amb la tradició obrera suposa la veritable diferència entre la nova socialdemocràcia i la vella socialdemocràcia “comunista”, i fa permissible introduir en el discurs revolucionari aquesta distinció de matís entre l’oportunisme a la manera de Podem i el revisionisme que encara és hegemònic en el moviment comunista existent.

Concretament, Podem es va presentar en societat per disputar l’hegemonia, en nom del poble, a les elits econòmiques, amb l’objecte de reimpulsar dins del sistema democràtico-burgès el paper de les anomenades classes mitjanes (aristocràcia obrera i petita burgesia). Després d’un any de pre-campanya electoral, la proposta d’Iglesias i cia. s’ha esgotat, i ha mostrat així que la reforma des de baix, si no es presenta com a alternativa reaccionària a un veritable moviment revolucionari, com va passar durant el Cicle d’Octubre, no té recorregut. I això que, al contrari que la seva organització germana Syriza, Podem encara no ha gestionat el vell poder. És còmic que els Iglesias i cia. s’han mostrat oportunistes fins i tot amb els seus principis burgesos, ja que allò que estan traint amb les seves patètiques peticions en les “negociacions” amb la lideresa socialista a Andalusia, és la gradació de les reformes del règim del 78, és aquesta fàtua lluita contra la corrupció que s’ha convertit en leitmotiv d’aquesta nova vella socialdemocràcia. Del republicanisme tradicional han transitat cap a aquella concepció conservadora de la política que té com a centre l’accidentabilitat de les formes de govern. De l’internacionalisme petit-burgès carrincló valedor de la Veneçuela bolivariana, han passat a la primera línia de defensa de la unió monetària europea, el mur defensiu infranquejable de la Troica. En suma, els nostres nous oportunistes, els qui fa un any es van fer un baptisme de masses en què es van autoproclamar com a enginyers de la nova política, són els primers que van a combregar quan el capital monopolista dispensa les seves rodes de molí.

Però el més important en relació amb els límits del parlamentarisme com a política proletària, és que inclús avui Podem planteja el seu concurs electoral com una combinació entre moviments socials i institucions, ressaltant sempre que el parlament no és l’eix central de la seva acció política, sinó sols un pas més cap a la realització de les seves directrius programàtiques. Més enllà de l’absurd que resulta plantejar això pels qui han utilitzat la seva capacitat de mobilització social per a servir com a vàlvula d’escapament a la crisi de les institucions maquillant-les (només així es pot percebre la participació en les eleccions al Parlament Europeu! La institució més menyspreada per les masses!), el que aquest discurs demostra és: en primer lloc que Podem i allò que representa són un ressò d’aquesta concepció política que va acabar dominant als partits proletaris durant el Cicle d’Octubre, presos per l’immediatisme polític al no tenir una estratègia revolucionària. I segon, que aquella concepció empirista i economicista que se sotmet a l’esdevenir de la democràcia burgesa, amb els ritmes que el parlamentarisme li imposa, lluny de ser la plasmació de la flexibilitat tàctica que ha de nodrir el desenvolupament de la tàctica-pla de l’avantguarda revolucionària, no és més que la mostra del dogmatisme tossut i l’estretor de mires dels qui no conceben cap més món possible que el mercat capitalista en la seva reproducció incessant els posa davant el nas.

El lligam entre aquest oportunisme i el revisionisme es fa palès en els paral·lelismes presents en el seu quefer polític. Aquí tenim el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE), com si tres dècades després de “pràctica de masses” amb nuls resultats, l’haguessin dut a despertar, una vegada més, en 1984. Anàlisi rere anàlisi, els nostres revisionistes han arribat invariablement a la mateixa conclusió, amb independència de l’estat concret de la lluita de classes: sempre que la burgesia convoca eleccions, allà està el PCPE per a presentar un “programa mínim”, preparat conscienciosament per a combatre “l’esquerranisme” de les masses i disposat a ser realitzat d’urgència dins dels marges de l’Estat burgès. Però quin millor exemple d’aquesta interpenetració entre els postulats de les diverses faccions de l’aristocràcia obrera radicalitzada que la dramàtica posició del Partit del Treball Democràtic, que està travessat per les seves dues eternes passions: la de l’ortodòxia revisionista que continua acollint en el seu si, i la del brau oportunisme conseqüent que s’obre camí, com assenyala el mateix nom de l’organització, com va mostrar la seva petició de vot a Podem en les passades europees i com evidencia la seva vocació de conquerir les regidories obreres des de les institucions burgeses crear… consciència sindical!, que pel que sembla és la nova tasca dels “comunistes”. L’imperialisme els cria i ells s’ajunten!

La fermesa d’oportunistes i revisionistes per defensar dogmàticament la seva estratègia parlamentària contrasta amb el seu eclecticisme generalitzat davant el referèndum del 9 de novembre a Catalunya. Podem, exposant els límits del nou reformisme, va nadar en la bassa de l’ambivalència respecte al dret democràtic a l’autodeterminació, sense ocultar la seva actitud xovinista-espanyolista. I la resta dels socialdemòcrates “comunistes” van reptar entre l’ambigüitat i la fèrria defensa de l’status quo, la qual cosa garanteix la submissió nacional de Catalunya. El revisionisme, instal·lat en la quietud i l’obrerisme més estret, va ser a més incapaç de comprendre la significació del referèndum i les seves diferències amb una convocatòria convencional: el 9-N tenia un caràcter imperatiu, en què el poble català podia expressar sense mediacions la seva posició davant la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol. El 9-N podia, doncs, servir per a donar una solució a l’opressió nacional que pateix Catalunya. A més, aquell referèndum va significar una brillant ocasió per a l’educació en l’internacionalisme proletari de la nostra classe. Tots aquests elements que permetien la incursió de l’avantguarda marxista-leninista en la gran política, sense detriment del manteniment de la independència política de la nostra classe, en l’horitzó més proper de la qual continua estant la resolució dels problemes lligats amb la reconstitució ideològica i política del comunisme.

Però davant l’estultícia dels representants de l’aristocràcia obrera, les posicions del proletariat revolucionari comencen a avançar. Tot i que la Línia de Reconstitució (LR) continua sent a dia d’avui un corrent ideològic en el si de l’avantguarda de la classe proletària, la qual cosa exigeix prioritzar la reconstitució ideològica del comunisme, l’avanç del marxisme-leninisme entre els sectors més avesats de la classe obrera és una realitat. Derivada d’aquesta situació, la LR té avui entre les seves tasques principals la d’articular-se com a moviment polític d’avantguarda, construint un referent de l’avantguarda marxista-leninista que pugui emprendre el Pla de Reconstitució mitjançant el Balanç del Cicle revolucionari i del desenvolupament de la lluita de dues línies. Mitjans que garanteixen aquesta construcció del moviment proletari revolucionari sobre bases independents i alienes als paràmetres que la inèrcia del capital imposa a l’oportunisme en les seves diverses formes, des de les més nounades fins a les que continuen parapetant-se en els hàbits liquidadors del segle passat.

Per això, davant les successives convocatòries electorals que la classe obrera patirà al llarg d’aquest any, en què l’únic canvi possible se situa sobre el nom de qui gestionaran la dictadura del capital durant els pròxims anys, la consigna a defensar des del comunisme revolucionari és la del boicot: Perquè les eleccions no serveixen per a defensar els interessos de les masses proletàries! Perquè les eleccions no serveixen a l’avantguarda revolucionària per a reconstituir comunisme!

Per la reconstitució ideològica i política del comunisme!

Guerra popular fins al comunisme!

Davant la farsa electoral, boicot!

Ni un vot obrer a les urnes!

Balanç i Revolució
Cèl·lula Roja
Juventud Comunista de Almería
Juventud Comunista de Zamora
Movimiento Anti-Imperialista
Nueva Dirección Revolucionaria
Nueva Praxis
Revolución o Barbarie

Maig de 2015

Estat espanyol


Castellano:

Ante el ciclo electoral de 2015: ¡Boicot!

Sólo los canallas o los bobos pueden creer que el proletariado debe primero conquistar la mayoría en las votaciones realizadas bajo el yugo de la burguesía, bajo el yugo de la esclavitud asalariada, y que sólo después debe conquistar el poder. Esto es el colmo de la estulticia o de la hipocresía, esto es sustituir la lucha de clases y la revolución por votaciones bajo el viejo régimen, bajo el viejo poder

V.I. LENIN

El presente curso ha sido señalado por los representantes de la burguesía como el año del cambio, pues en él coinciden elecciones municipales, autonómicas y generales. Todos los partidos toman posiciones, ya que nadie quiere perder su papel en esta perversa farsa tantas veces representada y en donde siempre pierde el proletariado. No tanto porque nuestra clase se juegue algo durante esas jornadas en que se escenifica la fiesta de la dictadura parlamentaria, sino porque el mero desarrollo de las mismas no es más que un medio para que las variadas estratificaciones del capital colaboren entre sí en la ardua tarea de acumular fuerzas para la reacción, encuadrando a las masas en su órgano político predilecto, el Estado burgués y su pléyade de organismos de representación: desde el ayuntamiento, venerado por los feligreses sin aspiraciones de la pequeña burguesía, al parlamento central, a donde tradicionalmente han peregrinado, sin mucha suerte hasta ahora, los que saben que para mendigar limosnas han de tratar con el capital de alta alcurnia.

La caducidad histórica de las instituciones burguesas se demuestra en que desde éstas sólo es posible desarrollar una política que va en contra de la mayoría de la sociedad. El reformismo es reaccionario, pues reproduce la base socioeconómica del capitalismo. Los más piadosos deseos del sindicalista, las éticas proposiciones del pequeño propietario, se traducen siempre en más explotación y miseria para el proletariado, así como para las masas de los pueblos oprimidos.

Pero tal agotamiento de los instrumentos que la burguesía sostiene para representar su mundo, no sólo se inscribe para la clase obrera en términos negativos. La experiencia acumulada durante todo un periodo de la Revolución Proletaria Mundial (RPM), el Ciclo de Octubre, nos enseña que la clase proletaria, lejos de tener que tomar los instrumentos de dominación de la burguesía, a través del concurso pacífico en las elecciones o violento mediante una insurrección formal, ha de romper violentamente la máquina estatal de la burguesía a través de sus propios medios de lucha: el Partido Comunista representa la organización del proletariado como clase revolucionaria y comporta la existencia de todo un sistema único de organismos de todo tipo, que la vanguardia en fusión con las masas constituye para enfrentarse a la dominación de clase de la burguesía. Este enfrentamiento ha de encauzarse a través de la organización del proletariado revolucionario como clase dominante, siendo así que la tarea del Partido Comunista, una vez está reconstituido, es la de construir los órganos de Nuevo Poder, la dictadura del proletariado, organizando masas a través de la estrategia de Guerra Popular, es decir, mediante la línea militar proletaria como concreción de la línea de masas en ese estadio de desarrollo del proceso revolucionario.

Los medios parlamentarios, sin embargo, no permiten a la vanguardia elevar la conciencia política de las masas de la clase para que comprendan la necesidad inmediata de la revolución socialista, pues tan sólo permiten reproducir el régimen de dominación existente. Esos medios, como recurso táctico de la revolución, se circunscriben al período de acumulación de fuerzas pacífico, o político, en contraposición a la fase militar de la revolución. Más en concreto, sólo pueden servir en la fase inmediatamente anterior a la existencia del Partido Comunista, cuando se trata de que el movimiento de vanguardia comunista se vincule políticamente a la vanguardia práctica de la clase obrera. Es sólo en este período, en función de múltiples contingencias a tener en cuenta en cada momento, cuando la vanguardia marxista-leninista podrá utilizar las viejas instituciones como tribuna y siempre en función de las necesidades concretas del proceso de reconstitución del comunismo.

En la actualidad, en el Estado español multitud de organizaciones que dicen defender los intereses de la mayoría, se afanan por mostrar la validez de las instituciones burguesas como medio central para el desarrollo del movimiento obrero o popular, pues por más vueltas que le den, la estructura parlamentaria siempre aparece como centro desde el que han de aplicarse las demandas de los movimientos de resistencia que ellos dirigen o pretenden dirigir.

Un lugar privilegiado entre quienes defienden la estrategia parlamentaria lo ocupa hoy Podemos. Esta organización se ha destacado como socialdemocracia rediviva durante el último año, desde su sorprendente resultado en las pasadas elecciones europeas. Por los intereses de clase que representa y por la procedencia de sus cuadros políticos, Podemos es fiel reflejo del partido obrero liberal legado por el Ciclo de Octubre, cuya definición pasaría por una contraposición formal a los efectos del capitalismo tardío (proletarización de capas medias, pauperización de las masas, internacionalización de las relaciones capitalistas…), combinada con una defensa a ultranza del Estado Benefactor (cuyos pilares son la sobreexplotación de las masas proletarias y la opresión de otros pueblos). Aunque todo esto cristaliza en Podemos sin el peso social y cultural de ser una organización oportunista nacida al calor de ese ciclo: para defender la reforma del capital, Podemos se agarra a la democracia en general, sin necesidad de referirse complementariamente a Enver Hoxha, a Pyongyang o a la URSS del señor Breznev, como hacen los diversos gremios de la ortodoxia revisionista. De hecho, Podemos ni siquiera pretende hacer suyo el bagaje político y cultural del movimiento obrero, como ha mostrado este último Primero de mayo, suponiendo este deslinde con la tradición obrera la verdadera diferencia entre la nueva socialdemocracia y la vieja socialdemocracia “comunista”, y que hace permisible introducir en el discurso revolucionario esa distinción de matiz entre el oportunismo a lo Podemos y el revisionismo que aún hegemoniza el movimiento comunista existente.

En lo concreto, Podemos se presentó en sociedad para disputar la hegemonía, en nombre del pueblo, a las élites económicas, con el objeto de reimpulsar dentro del sistema democrático-burgués el papel de las llamadas clases medias (aristocracia obrera y pequeña burguesía). Tras un año de pre-campaña electoral, la propuesta de Iglesias y cía. se ha desfondado, mostrando que la reforma desde abajo, si no se presenta como alternativa reaccionaria a un verdadero movimiento revolucionario, como ocurriera durante el Ciclo de Octubre, no tiene recorrido. Y eso que, al contrario que su organización hermana Syriza, Podemos aún no ha gestionado el viejo poder. Lo cómico es que los Iglesias y cía. se han mostrado oportunistas incluso con sus principios burgueses, pues lo que están traicionando con sus patéticas peticiones en las “negociaciones” con la lideresa socialista en Andalucía, es la gradación de las reformas del régimen del 78, es esa fatua lucha contra la corrupción que se ha convertido en leitmotiv de esta nueva vieja socialdemocracia. Del republicanismo tradicional han transitado hacia aquella conservadora concepción de la política que tiene por centro la accidentabilidad de las formas de gobierno. Del ramplón internacionalismo pequeño burgués valedor de la Venezuela bolivariana, han pasado a la primera línea de defensa de la unión monetaria europea, el infranqueable muro defensivo de la Troika. En suma, nuestros nuevos oportunistas, los que hace un año se dieron un bautismo de masas en que se autoproclamaron como ingenieros de la nueva política, son los primeros que acuden a comulgar cuando el capital monopolista dispensa sus ruedas de molino.

Pero lo más importante en relación a los límites del parlamentarismo como política proletaria, es que incluso hoy Podemos plantea su concurso electoral como una combinación entre movimientos sociales e instituciones, poniendo siempre en valor que el parlamento no es el eje central de su acción política, sino sólo un paso más hacia la realización de sus lineamientos programáticos. Más allá de lo absurdo que resulta plantear esto por quienes han utilizado su capacidad de movilización social para servir de válvula de escape a la crisis de las instituciones maquillando a éstas (sólo así puede percibirse la participación en las elecciones al ¡parlamento europeo! ¡la institución más despreciada por las masas!), lo que este discurso demuestra es: en primer lugar que Podemos y lo que representa son un eco de esa concepción política que acabó dominando a los partidos proletarios durante el Ciclo de Octubre, tomados por el inmediatismo político al carecer de una estrategia revolucionaria. Y segundo, que aquella concepción empirista y economicista que se somete al devenir de la democracia burguesa, con los ritmos que el parlamentarismo le impone, lejos de ser la plasmación de la flexibilidad táctica que ha de nutrir el desarrollo de la táctica-plan de la vanguardia revolucionaria, no es más que la muestra del cerril dogmatismo y la estrechez de miras de quienes no conciben más mundo posible que el que el mercado capitalista en su incesante reproducción pone ante sus narices.

La ligazón entre este oportunismo y el revisionismo queda clara en los paralelismos presentes en su quehacer político. Ahí tenemos al Partido Comunista de los Pueblos de España (PCPE), como si tres décadas después de “práctica de masas” con nulos resultados, le hubiesen llevado a despertar, una vez más, en 1984. Análisis tras análisis, nuestros revisionistas han llegado invariablemente a la misma conclusión, con independencia del estado concreto de la lucha de clases: siempre que la burguesía convoca elecciones, allí está el PCPE para presentar un “programa mínimo”, concienzudamente preparado para combatir el “izquierdismo” de las masas y presto a ser realizado de urgencia dentro de los márgenes del Estado burgués. Pero qué mejor ejemplo de esa interpenetración entre los postulados de las diversas facciones de la aristocracia obrera radicalizada que la dramática posición del Partido del Trabajo Democrático, atravesado por sus dos eternas pasiones: la de la ortodoxia revisionista que sigue acogiendo en su seno, y la del bravo oportunismo consecuente que se abre camino, como señala el mismo nombre de la organización, como mostró su petición de voto a Podemos en las pasadas europeas y como evidencia su vocación a conquistar las concejalías obreras para desde las instituciones burguesas crear… ¡conciencia sindical!, que al parecer es la nueva tarea de los “comunistas”. ¡El imperialismo los cría y ellos se juntan!

La firmeza de oportunistas y revisionistas para defender dogmáticamente su estrategia parlamentaria contrasta con su eclecticismo generalizado ante el referéndum del 9 de Noviembre en Cataluña. Podemos, exponiendo los límites del nuevo reformismo, nadó en la charca de la ambivalencia respecto al derecho democrático a la autodeterminación, sin ocultar su actitud chovinista-españolista. Y el resto de socialdemócratas “comunistas” reptaron entre la ambigüedad y la férrea defensa del statu quo, el que garantiza el sometimiento nacional de Cataluña. El revisionismo, instalado en la quietud y el obrerismo más estrecho, fue además incapaz de comprender la significación del referéndum y sus diferencias con una convocatoria convencional: el 9-N tenía un carácter imperativo, en el que el pueblo catalán podía expresar sin mediaciones su posición ante la relación entre Cataluña y el Estado español. El 9-N podía, pues, servir para dar solución a la opresión nacional que sufre Cataluña. Además, aquel referéndum significó una brillante ocasión para la educación en el internacionalismo proletario de nuestra clase. Elementos todos estos que permitían la incursión de la vanguardia marxista-leninista en la gran política, sin menoscabo del mantenimiento de la independencia política de nuestra clase, en cuyo horizonte más cercano sigue estando la resolución de los problemas ligados a la reconstitución ideológica y política del comunismo.

Pero frente a la estulticia de los representantes de la aristocracia obrera, las posiciones del proletariado revolucionario empiezan a avanzar. Aunque la Línea de Reconstitución (LR) sigue siendo a día de hoy una corriente ideológica en el seno de la vanguardia de la clase proletaria, lo que exige priorizar la reconstitución ideológica del comunismo, el avance del marxismo-leninismo entre los sectores más avezados de la clase obrera es una realidad. Derivada de esta situación, la LR tiene hoy entre sus principales tareas la de articularse como movimiento político de vanguardia, construyendo un referente de la vanguardia marxista-leninista que pueda acometer el Plan de Reconstitución a través del Balance del Ciclo revolucionario y del desarrollo de la lucha de dos líneas. Medios que garantizan esa construcción del movimiento proletario revolucionario sobre bases independientes y ajenas a los parámetros que la inercia del capital impone al oportunismo en sus diversas formas, desde las más neonatas hasta las que siguen parapetándose en los hábitos liquidadores del pasado siglo.

Por ello, ante las sucesivas convocatorias electorales que la clase obrera va a padecer a lo largo de este año, en donde el único cambio posible se sitúa sobre el nombre de quiénes van a gestionar la dictadura del capital durante los próximos años, la consigna a defender desde el comunismo revolucionario es la del boicot: ¡Porque las elecciones no sirven para defender los intereses de las masas proletarias! ¡Porque las elecciones no sirven a la vanguardia revolucionaria para reconstituir comunismo!

¡Por la reconstitución ideológica y política del comunismo!

¡Guerra popular hasta el comunismo!

¡Ante la farsa electoral, boicot!

¡Ni un voto obrero en las urnas!

Balanç i Revolució
Cèl·lula Roja
Juventud Comunista de Almería
Juventud Comunista de Zamora
Movimiento Anti-Imperialista
Nueva Dirección Revolucionaria
Nueva Praxis
Revolución o Barbarie

Mayo de 2015

Estado español

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s